Miguel Penja els guants

Després de setmanes de deliberació, sospesant pros i contres, Miguel González Marín, Miguel de Petrer, ha decidit posar fi a la seua magnífica trajectòria com a professional. Se'n va, per tant, un dels millors pilotaris de les dues últimes dècades. Un gran.

Ens comenta Miguel que ha sigut una decisió molt meditada. "Ha arribat el moment de dir adéu per un cúmul de circumstàncies. Tinc trenta-huit anys, cada vegada em lesione amb més facilitat, em costa més recuperar-me… Al final entres en un bucle en el qual, de dotze mesos que té l'any, solament gaudisc tres jugant. Un percentatge molt alt de la decisió és en contra de la meua voluntat. Durant setmanes m'he estat barallant amb mi mateix, però he de mirar pel meu futur i el de la meua família. És la millor decisió. Açò sí, me'n vaig agraït, perquè he jugat durant vint anys a bon nivell, he pogut viure bé de la pilota i li ho dec tot a ella", explica.
Miguel continuarà vinculat al nostre esport. "Està tot molt recent i no sé què faré exactament, però no puc estar sense la pilota", diu. Professionalment, la seua vida estarà a partir d'ara encaminada a ajudar a la gent. Ja ha aprovat les proves de bomber i solament li falta aconseguir plaça. "Este ha sigut un factor més per a la retirada, però no el més important. Si em quedaren tres, quatre o cinc anys bons de pilota, la prioritat seria seguir jugant. Però, sent sincer amb mi mateix, veig que a un nivell òptim solament em quedaria un any, sempre que les lesions em respectaren", assenyala. 
 Miguel se'n va donant les gràcies. Sobretot a l'afició. "Sempre he notat l'afecte del públic i una connexió especial amb ell. He guanyat molt, però també he perdut moltes partides. I, encara així, sempre m'he sentit respectat pel públic. Per açò, este és el moment adequat per a retirar-me. No puc permetre que la gent em seguisca donant tant, sense que jo puga correspondre amb el meu joc", comenta.  Dels companys s'està acomiadant en persona, però necessitarà temps. I és que han sigut molts amb els quals ha pogut coincidir durant vint anys. "He conegut tres generacions de pilotaris, molts d'ells impressionants".   Sabeu a qui assenyala com el rival més complicat? A Genovés II, amb qui l'uneix una gran amistat, que ve de lluny. "És el rival més difícil i també el més especial. Ens vam criar junts en l'escola de tecnificació i les nostres carreres han transcorregut pràcticament paral·leles. I malgrat que érem rivals i moltes vegades acabàvem calents en el vestuari, vam forjar una gran amistat que hem sabut conservar".  I el company amb el qual l'era més fàcil jugar? "He tingut molts i bons. Amb Grau vaig tenir una època molt bona i amb Sarasol II també he jugat molt i era una delícia. Però, amb Dani ha sigut diferent; especial. Ens sincronitzàvem de tal manera, que era molt fàcil. Hi havia molta complicitat, no feia falta parlar", apunta.  Miguel se'n va. Queda per al record la seua elegància, saber estar i domini de la pilota. I de segur que ens recordarem molt d'ell en veure jugar a Francés, també de Petrer, que ha crescut fixant-se com i de quina manera colpejava el seu mestre la pilota en les partides i entrenaments. "Francés és una meravella. Per a mi ja és una figura. Té una maduresa i una temprança impròpia de la seua edat. Si he pogut contribuir en alguna cosa en la seua millora, per a mi és un honor".  I per últim, un agraïment molt especial de Miguel. A Paco Amores. "Si he sigut alguna cosa en la pilota, en gran mesura ha sigut gràcies a ell. Per a mi pràcticament és família, un tio molt pur, al que la pilota li torna boig i que va saber impregnar-me la seua passió".